Vull - ZOO

Vull que les canes que pentine parlen

Quantes històries guarda este cabet

Guarda secrets, crida el xiquet

Quan sent que, per fi, puc trobar-me

Que el veu prop de mi, vull trobar-te

Vull donar-te el que vols

Ansietat, frustracions, desterrar-les

Vull que m’entres endins, sense por

Sense por, sense atendre a raons

Fins que agafen les notes colors

Sense ordre, insurrectes

La síntesi perfecta, cançons

Cançons i cançons, amb lletres reals

Honestes, sinceres, egòlatres, rares

Donant via lliure a l' instint animal

Mirant com ens brillen les cares

I que brolle la ràbia d’un crit ancestral

I que fem de la por una dansa tribal

I que perguen i paguen amb sang esta fam

Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant

Vull deixar d' alienar-me amb la merda, omplir-me de ràbia i desig

Vull sentir-me d’on sóc… d’una terra, que m’importa prou més que un país

Vull guanyar-los ja, ara i per sempre… i que mama no plore, no s’ho mereix

El concepte és molt fàcil: si ha de plorar algú que ploren ells!

Imprimir caràcter i ritme, pesa més el cul que la moral

L' orgull que pica, que ofega, moltes vergonyes per amagar

Vull que arribe algo, el que siga, però sé que si no em moc mal

Senc que igual això mai arriba, i hi ha algo m’espitja a abandonar

Vull gaudir de tot, sense mida, sense resistències ni frens

Sé que eixa baralla és la vida, sempre que tingues un plat calent

Vull la veritat, la certesa, el sentit, que la gent es crega que pot!!!

Perdre la por, matar la culpa, amic, no demanem res, ho volem tot!!!

I que brolle la ràbia d’un crit ancestral

I que fem de la por una dansa tribal

I que perguen i paguen amb sang esta fam

Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant

Sí, quiero que suene sincero, cortarle los hilos al titiritero ya!

Quiero al poema sin amos, que crezca en las manos de algún alfarero

Sí, caigan las frutas del cesto, muera el traidor que dispara a los nuestros

Suene en la calle el clamor, sienta el tirano angustia y dolor

I que brolle la ràbia d’un crit ancestral

I que fem de la por una dansa tribal

I que perguen i paguen amb sang esta fam

Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant

Qui serà el valent que li ho conte als nostres fills?

Quants podran mirar-se algun dia a l’espill?

Qui pot assumir-ho que no és tan senzill, però…

Hem de seguir, hem de seguir…