Formigues - Manel

Una hermosa plana

Tinguí per bressol

Com la vigatana

No en veu altra el sol

Jo fui la formiga

De son pla i garriga

Del mas oreneta

Del camp rossinyol

Vegí hermoses terres

Més d’una ciutat

M’enfilí a les serres

De l’alt Montserrat

Baixí a Barcelona

La perla amb què l’ona

Enriquí fa segles

L’antic Principat

A casa hi tinc formigues

Vaig trobar-les un matí

Sobre el marbre de la cuina

I cap producte les ha fet fugir

A l’esquerda d’on venien

Vaig flitar un verí mortal

I, al tapar-ho bé amb massilla

Van sortir per la pica del bany

Llavors amb un raig d’aigua les podia reduir

Van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí

En quedaven solitàries

I era quasi divertit:

Tan aviat les perdonava

Com les torturava entre dos dits

Però, amb els dies fent setmanes

Vaig sorprendre’n escamots

Al potos de la taula

Fent-se fortes dins d’uns albercocs

I ja no em va fer gràcia fregar en el menjador

Fileres platejades que es perdien pel balcó

I avui, en estirar-me

La foscor duia un brogit

Un silenci de formigues

Ha trencat la calma de la nit

El grapat a la mà dreta

És el que primer he notat

El grapat que s’enfilava

Per l’esquerra, el que m’ha preocupat

I he volgut incorporar-me

I ara estic aquí, ben dret

Els quadrats de gres rellisquen

El guix viu es menja la paret

Les sento com treballen, han pres el passadís

Han bloquejat la porta, no em deixaran sortir

Els sobra l’energia, perseveren dins els nius

Me’n trec de les orelles, de la boca i els narius

A casa hi tinc formigues, van aparèixer un matí

Em falten al respecte, acabaran amb mi!

La Lògica no enganya, la Ciència ens porta aquí

N’empasso moltes més de les que puc pair