Ciutat Tràgica - Foscor

Res no sembla ser refugi

Rau en l’ombra que no fugi

Riu l’espectre que arracona

Rol de víctima reclosa

Rar el dia que desperto

Ric de joia i no m’assento

Ras i curt com tot final

Reu a un lloc tan irreal

Desperto entre dos marges

Enfrontant-me com un fill

A un pare amb la mà alçada crido

Que lliure busco viure

A la tràgica ciutat

On riure no és un dret

És una sort d’aquell que arrisca

Ara rai, quan sento fàstic

Surt la rauxa, no decau

Ara rai, com tot lloc mòrbid

Pot ser bo, un bonic cau